dimarts, 22 de novembre de 2011

ALEVÍ A: VILASSAR DE DALT 5 – C.E.CABRILS 4

Ni abans érem tan bons, ni ara tan dolents!

El que sí està clar, és que si no anem tots a una, això no funciona. Incomprensiblement vam perdre contra el Vilassar de Dalt. I dic vam perdre, perquè ells no van guanyar. La falta de confiança entre companys i les poques ganes de lluitar, juntament amb un descontrol total es va fer patent el dissabte.


No podem començar un partit mossegant i pressionant la porteria contrària i que el primer xut en contra entri amb una passivitat i un passotisme total. Fruit d’això la nostra línia atacant va recular uns metres perdent aquella pressió inicial que ens caracteritza.
Seguidament, la desfeta va ser total! Els nervis provocaven una manca de control total en la conducció de la pilota i les passades eren del tot imprecises.
Dos errades de parvulari en els dos xuts següents van posar un 3-0 en el marcador i encara recularem més. Tot i així, els nostres extrems van aconseguir reduir la distància amb dos gols (3-2).

Malauradament tot seguit, el nostre porter va decidir sortir de passeig i regalar una pilota al mig del camp, aprofitada pels contraris (4-2). Però, seguidament, gràcies a un gol del J. Savall, vam tornar al partit (4-3). Una nova pèrdua de pilota al mig del camp i una sortida a des temps, i sense ganes, va propiciar el 5-3. En els darrers instants encara vam fer el 5-4 definitiu.


A vegades tinc la sensació que hi ha gent que juga a futbol per obligació. Al final una amarga sensació de frustració i ràbia al mateix temps,rondava pel cap dels jugadors i seguidors (PARES), que ens afanyàvem en buscar culpables, en aquestes situacions sempre es busca qui té la culpa absoluta. Jo, que personalment sóc molt temperamental i, reconec que massa exigent, he preferit per aquest motiu esperar dos dies abans d’escriure aquestes línies.


I de la reflexió n’he tret dues conclusions clares:


1º Necessitem tornar a les convocatòries. Ens manca competitivitat. (si entreno fluix i no treballo, no jugo.)
2º Jo, com a pare, no sóc entrenador i el meu fill no es Ronaldinho.

Ah! I si a algú no li agrada la crònica, ja sap....el proper dia que l’escrigui ell.

¡FORÇA CABRILS!


Crònica de Lluís Feixas.