dijous, 15 de maig de 2008

DIA APAGAT, PARTIT APAGAT

Dimecres el Benjamí A es va desplaçar a Mataró per disputar el partit aplaçat enfront els Salessians. El resultat final va ser un clar 5 a 2 pel Salessians. El partit va resultar extrany. Entre setmana, en horari de tarda, amb el berenar a la panxa (alguns encara a la boca), poc públic, el cel apagat. No hi havia l´ambient ideal per jugar un partit de competició. Ni tan sols hi havia el caliu dels entrenaments. El partit va començar com el dia: apagat i aburrit per ambdues parts, semblava que el 0 a 0 seria el resultat final. Un camp llarg i estret dificultava encara més el joc. Però tres badades defensives (que no de la defensa) i la falta d´intensitat per treure la pilota va fer que anéssim al descans amb un 3 a 0 en contra. A la mitja part vaig intentar motivar els jugadors, buscar la reacció, introduir variants tàctiques: oblidar-nos de la defensa i buscar gols (tan ens era perdre de 3 que de 4, calia arriscar). I d´entrada tot va canviar, semblava que la remuntada era possible. Tot just començar el segon periode i en dos minuts vam aconseguir 2 gols (Borja i Andrew). De cop i volta semblava que l´equip reaccionava, que despertavem i entravem al partit. Però de nou una badada defensiva ens va fer tornar a la realitat (4 a 2) i ja ens vam acabar d´enfonsar (5 a 2).
I la reflexió final feta al vestuari no va ser sobre el resultat, que en el fons és el que menys ens interessa en aquestes edats i en aquestes alçades de la lliga (tot i que a entrenadors i jugadors ens agrada guanyar sempre, no ens enganyem). Sinó sobre l´actitud mostrada en el camp independentment del rival que tinguem davant. Cal lluitar, sacrificar-se, ser valent, posar la cama, ...... i si fem tot això i ens guanyen, chapeau per l´equip contrari, vol dir que en sap més que nosaltres. Però el què no podem fer és arronsar la cama, abaixar els braços, esperar que altres facin la nostra feina, ...... Aleshores és quan en aquestes situacions un surt enfadat del camp.
Per què per molt que l´entrenador dongui consignes des de la banda, els pares/mares animin des de la graderia, si els jugadors no us hi poseu, no hi ha res a fer. La motivació a jugar, a apendre, a millorar, a superar-se dia a dia, a sacrificar-se, a lluitar per un objectiu ha de sortir d´un mateix. Els entrenadors us podem guiar, dirigir, però fa falta les vostres ganes. I perdoneu que sigui reiteretiu, però el dia que entengueu i feu vostra la frase final del blog, aquell dia començareu a ser essportistes de veritat.
Ànims, que ens queden dos partits (Fundació i Juventus) i els hem d´acabar amb el cap ben alt, demostrant tot allò que hem après al llarg de tot un any.

Crònica de Pere Bossa, entrenador del Benjamí A